A vegades cal dir no

Al voltant dels 2 anys el nadó descobreix el significat de la paraula NO. Se n'adona que pot negar-se a fer el que els altres volen que faci i de sobte el món comença a dependre també de la seva voluntat. Fent servir la paraula màgica s'estalvia menjar la sopa de verdures, posar-se el pijama que rasca i un llarg llistat d'obligacions que fins ara eren inqüestionables. Entra a l'etapa del NO i estrena el camí cap a la plena autonomia. Si els pares li permeten certa dosi de rebel·lia, sense caure en la sobreprotecció i se sent estimat malgrat mostrar el seu negativisme, probablement maduri fins a convertir-se en un ésser independent, segur de si mateix i capaç de prendre les seves pròpies decisions.

Dit això, voldria incidir en el fet que hi ha un gran nombre de persones, ja adultes, que semblen no haver superat amb èxit aquesta etapa del desenvolupament i accepten amb resignació, tot allò que se'ls proposa. Empassen i empassen, sense oferir resistència i posant en perill la seva pròpia salut mental i/o física.

Treballadors abnegats que dediquen hores i hores a un cap que ni tan sols els valora, mares de família que fan de criades dels seus fills i marits, fills que segueixen plans d'estudis a mida dels seus pares, esportistes d'elit que guanyen medalles pels seus entrenadors frustrats, pobles sencers sotmesos a la voluntat d'un tirà...

Possiblement tots ells argumentin amb força coherència que no pot ser d'altra manera. Si es neguen perdran la feina, l'amor dels éssers estimats, el respecte dels altres, un lloc al cel... Tenen interioritzat que dir NO origina problemes més greus que assentir i el panorama que se'ls dibuixa a la ment és tan terrible que opten per continuar igual, sense fer oposició, plorant en silenci i queixant-se d'amagat.

No poden veure que sempre hi ha un marge pel canvi, que la millora només arribarà si són valents i arrisquen, que dir NO, no és sinònim de ser egoista i que només si són lliures per dir NO tindran l'oportunitat d'estimar i estimar-se de veritat.