Sábado, 14 de enero de 2017
Carmen Gispert Ribera
- Palafrugell, (España)
Psicología
Psicología
Sovint els pares amb fills adolescents, passen per un període de desencís, on proliferen els sentiments de fracàs i d’impotència. Amb un símil empresarial, aquest article pretén ajudar-los a plantejar-se el tema amb una mica menys de pressió, i això de ser així, ja suposaria un gran alleujament.
Si algú participés en la creació d’una empresa, dipositant-hi els seus estalvis i les seves il·lusions i dedicant bona part de la seva vida a mantenir-la i fer-la créixer, que potser el podríem considerar un beneit, si a més a més, aspirés a formar part de la directiva, recollir part dels beneficis a final d’any i gaudir d’un cert reconeixement per part del personal?
Segurament molts pensem que seria encertat esperar tot això i encara més.
Ara bé si aquesta empresa fos el nostre fill i hagués entrat a l’adolescència, potser sí que seríem uns beneits si esperéssim tanta bonança.
Molts haurien de revisar la creença de què els fills els hi pertanyen, com si d’una empresa es tractés, oblidant que si bé els han portat a aquest món i amb la seva dedicació els han ajudat a seguir-hi sent, a partir de l’adolescència són els fills que passen a ser els amos de la “nostra-ja seva” empresa.
Als nostres ulls, el fill dels amos, aquella encantadora criatura que ens observava amb admiració, entra un dia per la porta i de manera arrogant i mirant-nos com si només féssim nosa, deixa clar que a partir d’ara, ell és qui té l’última paraula. Aquest eixelebrat sense experiència fent-se càrrec de la que va ser la nostra empresa estimada! En quatre dies es carregarà la feina de tants anys!
Calma. Bona part del que podíem aportar els hi hem donat ja. Ara és temps de saber escoltar, d’assessorar si ens ho permeten i de fer de barrera de seguretat pels més temeraris. Si ens volem estalviar discussions poques normes, però molt clares i raonades. El balanç? Deixem-lo per més endavant quan la tempesta hagi passat. La majoria se’n surt prou bé. Al nostre gust? No exactament, però qui pot assegurar que els seus somnis són millors que els d’un altre?
No oblidem que nosaltres som molt més que pares i mares, que els fills no haurien de ser l’únic sentit de la vida. Cultivem les nostres amistats, si la tenim gaudim de la parella, practiquem les nostres aficions, mai és tard per aprendre, iniciar nous projectes. Procurem mantenir la nostra ment i el nostre cos en forma, segur que enfrontarem les dificultats amb més recursos i si cal donar un cop de mà als nostres fills, haver pres certa distància ens facilitarà la feina.
Si algú participés en la creació d’una empresa, dipositant-hi els seus estalvis i les seves il·lusions i dedicant bona part de la seva vida a mantenir-la i fer-la créixer, que potser el podríem considerar un beneit, si a més a més, aspirés a formar part de la directiva, recollir part dels beneficis a final d’any i gaudir d’un cert reconeixement per part del personal?
Segurament molts pensem que seria encertat esperar tot això i encara més.
Ara bé si aquesta empresa fos el nostre fill i hagués entrat a l’adolescència, potser sí que seríem uns beneits si esperéssim tanta bonança.
Molts haurien de revisar la creença de què els fills els hi pertanyen, com si d’una empresa es tractés, oblidant que si bé els han portat a aquest món i amb la seva dedicació els han ajudat a seguir-hi sent, a partir de l’adolescència són els fills que passen a ser els amos de la “nostra-ja seva” empresa.
Als nostres ulls, el fill dels amos, aquella encantadora criatura que ens observava amb admiració, entra un dia per la porta i de manera arrogant i mirant-nos com si només féssim nosa, deixa clar que a partir d’ara, ell és qui té l’última paraula. Aquest eixelebrat sense experiència fent-se càrrec de la que va ser la nostra empresa estimada! En quatre dies es carregarà la feina de tants anys!
Calma. Bona part del que podíem aportar els hi hem donat ja. Ara és temps de saber escoltar, d’assessorar si ens ho permeten i de fer de barrera de seguretat pels més temeraris. Si ens volem estalviar discussions poques normes, però molt clares i raonades. El balanç? Deixem-lo per més endavant quan la tempesta hagi passat. La majoria se’n surt prou bé. Al nostre gust? No exactament, però qui pot assegurar que els seus somnis són millors que els d’un altre?
No oblidem que nosaltres som molt més que pares i mares, que els fills no haurien de ser l’únic sentit de la vida. Cultivem les nostres amistats, si la tenim gaudim de la parella, practiquem les nostres aficions, mai és tard per aprendre, iniciar nous projectes. Procurem mantenir la nostra ment i el nostre cos en forma, segur que enfrontarem les dificultats amb més recursos i si cal donar un cop de mà als nostres fills, haver pres certa distància ens facilitarà la feina.